El futur (i el passat) del CONCA

ubicarsefinal.jpg

El conseller de cultura de la Generalitat, Santi Vila, ha proposat al Parlament debatre una reforma del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). Per al conseller, el CONCA hauria de ser un organisme “d’avaluació i prescripció de les polítiques culturals presents i futures”. Aquestes paraules m’han fet tornar sobre una idea. El passat del CONCA, i sobretot la manera com va ser creat, poden ajudar a comprendre la seva posterior deriva i poden aportar elements per al debat sobre el seu futur.

La idea de crear un consell de la cultura s’instal·la en l’agenda de la política cultural catalana com a resultat d’una suma de factors. El context, a principis de la dècada de 2000, era el d’una crisi de legitimitat de les polítiques culturals. En aquest moment, agents en l’òrbita del PSC i diferents organitzacions professionals impulsen la idea d’una mena d’arts council, sense una visió unívoca sobre el que això significava. Ara bé, aquest aparent consens comportava un significatiu conflicte. En una de les entrevistes de la meva tesi doctoral, un alt càrrec del PSC explicava que: “La idea més conflictiva era sobre els dos models possibles: d’una banda, un senat de la cultura, que no gestiona recursos econòmics. I una altra línea, que deia que el consell havia de gestionar una part de l’aparell cultural de l’estat.”

Les alternatives per a un consell de la cultura

L’any 2003 s’inicia el procés per dissenyar i concretar les alternatives del tipus de consell que es pretenia crear. S’obre una finestra d’oportunitat i diferents actors polítics així ho interpreten. Es crea la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, integrada per associacions de professionals en bona mesura d’àmbit sectorial. Per la seva banda, el president Pasqual Maragall decideix crear el Comissionat per al Consell de la Cultura i de les Arts (dirigit per Josep Maria Bricall i integrat per Xavier Fina i Ezequiel Baró), que tenia la tasca d’elaborar una proposta (no vinculant) de model de consell.

A partir d’aquest moment, els actors amb una posició de poder significatiu (sintetitzant molt, Departament de Cultura, partits polítics i Plataforma) intenten condicionar les possibles alternatives de consell, buscant mantenir algunes d’aquestes alternatives fora de l’agenda. Des del Departament s’evita el debat sobre un canvi de statu quo, és a dir, una transformació institucional de calat. Des de la Plataforma, per la seva banda, es busca vincular la discussió sobre l’autonomia del futur consell a les seves competències formals.

La brevíssima taula que presento a continuació resumeix les característiques més importants dels tres models de consell dissenyats al llarg del procés:

a) El model presentat pel Comissionat (2005).
b) El projecte de llei que es porta al Parlament de Catalunya després d’un procés de negociació amb determinats actors (2007).
c) El model finalment aprovat amb la Llei del CONCA (2008).

  Comissionat (2005) Projecte de llei (2007) Llei (2008)
Nom Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya

=

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
Funcions Vetllar pel desenvolupament de l’activitat cultural de Catalunya (informe anual, “intermediació i arbitratge”…) Desapareix  la funció d’“arbitratge” Confirma el projecte de llei
Col·laborar en l’ordenament de la política cultural

=

Col·laborar en l’ordenament de la política cultural en allò que respecta a la creació artística
Organitzar la política de suport i promoció cultural (Fons de Promoció Cultural) Organitzar la política de suport i promoció de la creació artística i cultural Confirma el projecte de llei
Origen dels recursos econòmics Pressupostos Generalitat, amb possibilitat d’ingressos d’altres fonts públiques (impostos, etc.) S’elimina la possibilitat d’ingressos d’altres fonts públiques Confirma el projecte de llei

 

La decisió: un consell de nom llarg i activitat curta?

Observant la taula, i analitzant les decisions, podem identificar alguns elements clau. D’una banda, l’àmbit d’acció del consell queda limitat al de la creació artística i des d’una perspectiva sectorial. Pel que fa a les funcions executives (ajudes econòmiques i promoció), el consell té finalment com a destinataris als creadors (individuals i col·lectius), però no organitzacions com ara empreses i governs locals (a diferència de la proposta del comissionat). Per intentar resumir-ho, en paraules d’una persona implicada en aquest procés, que també vaig entrevistar per a la meva tesi: “Sento que no hauria volgut això: un consell de les arts amb un nom molt llarg i una activitat tan curta.”

Com podem explicar aquesta deriva? Moltes vegades, en polítiques públiques, el procés explica en bona mesura les claus del resultat. En el cas del CONCA, el procés de negociació i decisió va ser llarg, lent i el seu lloc en l’agenda pública i política es va veure afectat significativament. El pas del temps va afavorir la concentració de recursos de poder en pocs actors (Departament de Cultura, partits polítics i Plataforma), de forma que les propostes del comissionat es van anar diluint, al temps que es reafirmaven les posicions conservadores respecte al statu quo.

La participació inicial (i la consulta a agents diversos) es va transformar en negociació tancada, on la informació ja no va resultar un recurs accessible. Des del govern, es va entendre el consell com un espai de pressió dels agents del sector de la creació artística i, conseqüentment, es va intentar limitar les seves competències. Per la seva banda, la Plataforma va buscar assegurar les competències executives del consell, però en un àmbit reduït (creació artística) i amb un marcat caràcter sectorial.

Així doncs, la llei del CONCA va suposar un canvi en les polítiques culturals de Catalunya, però un canvi que va reproduir en part la distància entre aquells que ja participaven en la seva formulació i la resta de la ciutadania. El procés de creació del CONCA és un exemple de com la política cultural pot elevar els problemes sectorials i professionals a categoria de problemes públics. Més que la democratització del procés de polítiques, els canvis en política cultural poden reproduir la distància entre el que s’acostuma a anomenar com a sector cultural i la resta de la societat. En definitiva, poden reproduir els qüestionaments sobre el valor públic de les polítiques culturals.

Aquest tema, el de la legitimitat, és clau per comprendre la creació del CONCA així com la seva trajectòria, amb les conegudes tribulacions en relació al seu pressupost, reducció de competències, renúncies dels seus membres, etc. També el tema de la legitimitat és clau per comprendre el seu present i futur. Si ens plantegem un debat sobre el CONCA, sobre si, per exemple, ha de ser un organisme d'”avaluació i prescripció de polítiques culturals”, potser hauríem de començar per definir què entenem per avaluació i prescripció. Però aquesta és una altra història.

Aquestes reflexions estan basades en la meva tesi doctoral i en un article que vaig publicar en la revista Pôle Sud.

Anuncios
A %d blogueros les gusta esto: