Diguem-ho clar. Avui, el dret a l’educació en les arts i en les expressions culturals està marcat per profundes desigualtats. El teu codi postal, la teva classe social, la teva edat o el teu origen condicionen, també, el compliment d’aquest dret. No és un tema menor, sinó central per entendre per què es reprodueixen les desigualtats socials (en general) a les ciutats.
En aquest context, l’elaboració d’una política pública transversal de cultura i educació a Barcelona és una notícia rellevant. Avui, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB) i el Consorci d’Educació de Barcelona han presentat la mesura de govern “Cap a una política pública de cultura i educació”.
El document presentat ens permet entendre millor com hem arribat fins aquí i cap a on podem anar. Voldria remarcar dos aspectes. D’una banda, la necessitat de comptar amb una política cultural educativa de ciutat. Reconeixent les valuoses experiències i projectes que existeixen en l’actualitat, però “pujant l’escala” i superant la fractura entre sistema cultural i sistema educatiu. D’altra banda, la necessitat de treballar per l’equitat des de la innovació i des de la diversitat. Hem de poder fer coses compartides entre diferents. Per això, no hi ha receptes: equitat no vol dir homogeneïtat. Una política pública s’ha de poder construir a partir de les necessitats culturals educatives, però també (i molt especialment) a partir de les capacitats de les persones i comunitats.
Postdata: no sóc gens objectiu. He tingut l’oportunitat de col·laborar amb aquest procés i, en especial, amb persones d’una gran vàlua tant professional com personal. Segur que queden reptes pendents, però a partir d’ara, això que expliquem de la transversalitat tindrà per mi un altre color.
Ubicarse 