Polítiques culturals a Catalunya: tot buscant legitimitats

La política cultural és un objecte estrany en les polítiques públiques. El seu sentit fundacional l’acosta a les polítiques educatives o socials: unes estratègiques i uns recursos públics al servei de la igualtat; un mecanisme redistributiu que, mitjançant la democratització de la cultura i la democràcia cultural, procura un accés efectiu universal als béns i serveis, així com el foment de la participació en la vida cultural. Ara bé, aquestes estratègies necessiten mediació i aquest paper l’acaba tenint l’anomenat “sector cultural”, un concepte, no per casualitat imprecís, que es refereix a determinats actors públics i privats. En el seu desenvolupament, les polítiques culturals han tendit a convertir aquest suport instrumental al sector en una finalitat. Així, a la lògica fundacional se li ha afegit la sectorial percebuda sovint tan o més fundacional i legitimada que la de la cultura entesa com un dret.

La tensió entre aquestes dues lògiques marca la història de les polítiques culturals. I com a qüestió subjacent però indestriable de la tensió descrita hi ha una problema de legitimitat, una necessitat constant de trobar elements sòlids que expliquin la importància i el sentit últim de les polítiques culturals. Les polítiques culturals a Catalunya han estat i són un bon exemple d’aquesta tensió. Continuar llegint

Publicat amb Xavier Fina al llibre Canvi d’època i polítiques públiques a Catalunya (ed. Joan Subirats i Ricard Gomà)